I a mi, qui m’ajuda?
Tan en l’àmbit familiar com en el social hi moltes persones que es dediquen a ajudar als altres i que sempre estan disposades a donar un cop demà a qui calgui fins i tot més enllà de les seves responsabilitats directes o del que altres persones fan. Algunes persones ho fan per “deure” ja sigui com a professionals de l’ajuda o ja sigui com a voluntaris en alguna ONG o centre social. Tampoc podem oblidar els qui fan una espècie de voluntariat casolà, que treballen a casa seva tenint cura d’algú malalt o que sempre els toca fer el que els altres no volen. El problema, però, es dóna quan aquestes persones no reben ajuda o atenció per part dels seus caps o del seu entorn i se senten molt soles donant resposta a les necessitats dels altres.
Per poder ajudar els altres haig de tenir molt present les meves necessitats. Tots en tenim. Tots necessitem ser valorats, tinguts en compte i que es reconegui i valori el treball que fem. I això no vol dir ser egoistes o creguts sinó ser conscients que no som un pou sense fons. En llenguatge més especialitzat diria que hem de ser prou humils per reconèixer i acceptar que no som omnipotents, que no podem ajudar a tothom i que nosaltres tenim uns límits físics, psicològics i socials. Si els traspassem correm el risc de fer-nos mal i malmetre el nostre estat d’ànim i inclús les nostres ganes de viure.
Quantes persones ens hem fet aquesta pregunta; i a mi, qui m’ajuda? Aquesta pregunta és un indicador del nostre cansament mental i físic, que alguna cosa no va bé. És aquella sensació que ens fa dubtar del que fem i sobre tot de com ho fem i que qüestiona les nostres motivacions més profundes, les pròpies creences o fins i tot el sentit del viure.
Ens hem de concedir temps, energia i relacions personals profitoses per poder “carregar piles”. Temps per poder ser conscients de com ens afecta el dolor i el treball en favor dels altres. Energia per no defallir, ja sigui bona alimentació, descans, lectura, formació etc. I finalment relacions personals en les que jo sigui el qui rep l’ajuda i l’atenció. Persones amb qui pugui parlar de mi, del que em passa i del que sento sense haver de fingir o dissimular, i si cal amb un professional que m’ajudi a posar nom al que sento i visc. En poques paraules, com més et coneguis i et valoris més podràs ajudar als altres.
Eduard Fonts, psicòleg.